Punts d'inflexió

None can pull the passion loose from youth's ungrateful hands

En altra parcel·la del meu racó digital ja parlí una vegada sobre la por al fracàs, les ansietats que a un li ocasiona, el fet de respondre a les expectatives de la resta i, també, una mica sobre el dret a enganyar-se. Ara que em trobe en una cruïlla vital (pel que fa a l’aspecte professional) crec que és un bon moment per tornar-hi, però per parlar més bé d’aquells moments en què has de decidir. No vull escriure un post d’autoajuda, però sent que tothom, uns més que altres, ens trobem amb casos similars al llarg de la nostra vida, que forma part de la quotidianitat (entesa com tots els actes automatitzats i els valors que configuren el nostre dia a dia, no com quelcom oposat a «allò» públic).

Estos dies que he tornat a casa els meus pares per les vacances m’he retrobat amb la caixa d’apunts de la universitat. No guarde estima ni tinc records (tan) especials d’aquells anys, pel que fa a les assignatures, només algunes van cridar la meua atenció. Entre les escasses que ho feren hi havia la de «Teoria de la literatura» la qual em va impartir un xic jove, especialitzat en literatura i cinema (açò més endavant serà important), que acomiadaren en acabar el curs (els apunts d’esta assignatura vaig deixar-los al meu amic Dani qui encara no me’ls ha tornat (pots quedar-te’ls tot el temps que vulgues no passa res)).

En una de les sessions vam treballar el concepte d’«intertextualitat». Si recórrec a la meua estremida memòria diria que el terme el va encunyar la filòsofa francesa Julia Kristeva i, en fer una cerca en Google, veig que sí que és així. La «intertextualitat», si en fem cinc cèntims, fa referència a la connexió, plagi o referència entre un text i altre. Els exemples més barroers podrien ser les pel·lis de Marvel, però podem pensar en la Divina comèdia o en un cas més contemporani, Terres mortes de Núria Bendicho (llegiu-la!) i As I lay dying de William Faulkner (llegiu este autor també!).

El cas que el professor (o «Xexu» segons va dir que li deien els seus amics) va exposar-nos fou el de la pel·lícula de Godard Vivre sa vie. La cinta (no és espòiler si el director ja l’ha dinyat) retrata la vida d’una prostituta a París en diferents escenes. Una de les més famoses és aquella en què la protagonista entra en un bar i comença a xerrar amb un filòsof. Este li parla de la novel·la Vint anys després d’Alexandre Dumas, la continuació de Els tres mosqueters. En la segona part de la història d’aventures hi ha un capítol on Porthos ha de posar una dinamita sota els fonaments d’un edifici per fer-lo saltar pels aires. Un cop enllestit l’explosiu Porthos fuig del lloc cames ajudeu-me quan de sobte s’atura. S’atura perquè pensa. Para a pensar per què ha fet això, quins motius l’han portat a dur a terme totes les accions que ha fet durant la seua vida. En eixe moment, perdut en les seues cabòries, l’explosiu esclata i l’edifici s’esfondra. Pothos que és tot força tracta de subjectar les runes que li cauen a sobre, però a la fi mor aixafat (no és si és cert perquè el meu jo semiadolescent amb TDA mai va acabar de llegir les novel·les i segons la Viquipèdia el personatge apareix de nou en la tercera part de la trilogia).

Fotograma del film francés

Un cas que Xexu considerava inspirat en esta escena el podem trobar en Django unchained. Quan el personatge del doctor compra a l’esclavista la muller de Django per a alliberar-la ha de signar el pacte amb un encaix de mans. Llavors en eixe moment ell també s’atura a pensar, què vol i què no vol fer. El doctor no vol fer un pacte amb una persona que menysprea i que considera fastigosa, llavors en lloc de donar-li la mà, li fot un tret que, com a Pothos, li costarà la vida. L’últim cas (i ara acabem amb els exemples) el trobe amb el film sud-coreà Parasites. En una de les últimes escenes (ara sí que ve un spoiler) quan estan celebrant l’aniversari d’un dels fills de la família rica i apareix el marit de la minyona que comença a estossinar-los a tots, el pare ric demana al pare pobre que vaja a socórrer la seua família. En aquell instant, en veure la seua filla en terra dessagnant-se, desobeïx l’ordre i amb una astral (si no recorde malament) es fa amb l’altre pare.

Els ulls del pare ho diuen tot en l’escena final

En les tres situacions plantejades adés crec que s’hi dona una dialèctica entre allò que hem de fer o que ens han manat i allò que volem. El primer terme d’esta dicotomia gairebé ens és sempre conegut: hom sap o sol saber què ha de fer a l’escola, a la faena, en certs esdeveniments socials, mentre que, el segon terme, és una mica més complicat. Entre voler una cosa i fer que esta esdevinga realitat hi ha un procés de mediació articulat a través de l’activitat; és l’activitat, la praxi fent servir terminologia més concreta tot i que de forma més light, el mecanisme a través del qual fem que les idees que tenim al cap (no idea en sentit general, sinó en un sentit més acotat de projecte) es materialitzen en coses concretes. En este procés hi ha una cognició, una coneixença, d’allò que desitgem i és desconegut en tant que no existeix a allò que és concret i tangible. La dificultat ací està a saber si el que desitjàvem i pel que hem treballat és realment el que volíem, cosa que, en l’existència alienada del capitalisme, moltes voltes només pot saber-se postfestum. Els resultats concrets i objectius de les coses que fem no els podem saber, però sí que podem tindre clara en quina direcció volem avançar i quines passes hem de fer perquè les coses vagen cap al lloc on desitgem.

En este moment, ara que em trobe en una cruïlla vital, em cal reflexionar sobre quines coses vull i com avançar cap a elles. Com amb el fracàs, però, he de donar-me un marge per a l’error. Siga com siga, que no em pillen els fonaments i que porte la destral ben aferrada en la mà.

Coses que sé que sí que vull (malgrat que el carret estiga caducat): la Ribera, els capvespres, l’amor.