L’estranger d’Edward Said
Camus, la literatura, el cinema i el colonialisme.
Després d’un sojorn a les terres de la meua infantesa envoltat d’amics e amada la tornada a la gran urbs ha estat una mica revoltada. He escrit molt com ho demostren les publicacions a certa revista de literatura i la ressenya d’un autor que m’obsessiona i del qual ja he parlat anteriorment. Tanmateix, he anat deixant de banda publicar coses per ací i després de la publicació de Lourdes sobre el boca-orella digital o el fet que Sergio escriguera el que m’haguera agradat escriure a mi (això no obstant, potser un dia hi torne) m’ha empentat a compartir algunes coses amb vosaltres. Anem per feina.
Fa gairebé 10 anys entrava a la llibreria Detroit a Alcoi. La vaig trobar per casualitat, en una ciutat on no hi ha massa coses per a fer en istiu. Sí en recorde coses com la tranquilitat o la impressió que em va fer l’espai, o la il·lusió que hi haguera un indret com aquell allà, el testimoni més tangible de la visita que vaig fer és l’exemplar de L’estrany d’Albert Camus traduït per Joan Fuster (Marc si lliges açò et prenc la paraula que un dia escriurem alguna cosa sobre els traductors valencians en els anys 60 i 70).
Era l’any que ma germana estava d’Erasmus i vam anar a veure-la mons pares i jo per tal d’ajudar-la a recollir les coses. Els tres dies que vam estar a França vaig engolir un llibre que en aparença senzill em va resultar un repte. Tot i acabar-lo (ma mare em bonegava que llegia massa ràpid) el text estava farcit d’expressions i paraules que no coneixia. El model de llengua i la manca d’accés a la cultura en llengua pròpia (altre tema que mai no acabarem de tractar) feia que construccions com arribar d’hora, arribar prompte en el meu encara limitat vocabulari adolescent, em feren agafar el mòbil i cercar-ne el significat.
Al desafiament lingüístic s’hi afegia l’estranyament que recorre tot el text. La falta de sensacions i sentiments de Mersault, el seu pragmatisme o la superposició a la moral, una mena de superhome patètic em causava no tant una confusió, sinó un décalagement, com quan camines sol per una ciutat a milers de kilòmetres de casa i deixes de distingir que és real i que és imaginat; l’anulació del judici i quasi del pensament. La primera part de la novel·la de Camus encadena diferents escenes amb aquest personatge fins que es dona el punt d’inflexió al qual The Cure va dedicar una cançó (han passat molts anys si no l’heu llegida és problema vostre).
La segona part, més farcida de monòlegs interiors, de confrontacions directes amb la moralitat com la trobada amb el retor va valdre diversos elogis per part d’autors com Roland Barthes qui al seu assaig sobre el grau zero de l’escripturaparla del moment en què Mersault sent les ones de la mar des de la cel·la i desitja poder endinsar-s’hi. Segurament, al meu jo adolescent aquesta segona part fou la que més impacte li causà. El superposar-se al sentit comú imperant, tractar de viure acord als teus valors o lluitar contra la imposició d’altres de la moral. De Camus em vaig interessar en Sartre i vaig deixar l’existencialisme enrere fa molt de temps fins als meus interessos actuals (qui em coneix els sap; no cal desenvolupar-ho).
Si recupere aquesta novel·la no ho faig per fer memòria de la joventut (hui, dimecres, Sergio just acaba de publicar sobre això), sinó amb motiu de l’estrena ara ja fa unes setmanes de la nova versió cinematogràfica de la novel·la. Més enllà del fet que vaig anar a veure-la VOSC (la C és de català, visca visca visca) m’agradaria començar pel títol.
El títol original, en francés, igual que el mot té dos significats: d’una banda el mateix que en la nostra llengua, un foraster, algú que no pertany a la mateixa nació (segons el diccionari de l’Acadèmia Francesa), però, també; algú qui està exclòs, que no és familiar, que queda fora d’un grup. En el cas de Mersault és un étranger en tots dos sentits: és un pied-noir, un francés que viu a Algèria, llavors colònia del país gal·li i; és estrany per a la resta de persones en no participar de les mateixes convencions que la resta, amb una forma d’expressar-se lacònica i unes idees, reflexions o, en general, una forma de pensar que xoca constantment amb el sentit comú de la resta. El primer en què vaig fixar-me quan vaig anar al cinema fou la diferència de títols entre la pel·lícula, la qual havia estat traduïda com L’estranger a diferència de la novel·la que jo havia llegit i rellegit. No vaig trigar gaire a entendre el perquè.
Des de l’inici la nova versió deixa pal·lesa que Mersault no només és estrany a la gent amb qui es relaciona, sinó que ell i la resta de francesos que es troben allí són uns estranys a la terra on vivien altres, els quals ara viuen sotmessos per mantindre l’estil de vida dels primers1. Els exemples són clars: els plànols que mostren una cafeteria amb clients exclussívament europeus i d’altra amb clients exclussívament àrabs; l’escena en què van al cinema i hi ha un cartell que versa «Prohibit als aborígens» o els diversos moments en els quals Mersault contempla encuriosit la població local en què s’adona de les diferències entre uns i altres.
Des d’aquest punt de vista, la nova adaptació cinematogràfica posa el focus en tot allò que a la novel·la de Camus és invisible o, si més no, sobre la qual l’autor no va voler posar l’èmfasi: la qüestió colonial. Malgrat la seua participació en la resistència francesa els pronunciaments de Camus sobre l’assumpte han estat gairebé sempre força minsos. Es celebre la citació de quan li van preguntar què pensava sobre el que estava ocorrent a Algèria i si donava suport al Front d’Alliberament Nacional, a la qual cosa va respondre que hi havia atentats als tramvies i que sa mare també pujava al tramvia de tant en tant.
A la pel·lícula l’ocupació francesa d’Alger no és un rerefons, sinó una de les qüestions centrals de la cinta. El mèrit està en haver-ho aconseguit sense trair la novel·la i el significat d’aquesta. Així, més enllà de si matar un home pot ser perdonat com a crim, la qüestió de si matar un àrab, com a europeu, era una cosa que fins a cert punt estava acceptada i de la qual no era difícil deslliurar-se’n legalment. El que en un principi podia limitar-se a una crítica moral s’endinsa en el terreny de la política i la història. Així, L’estranger demostra que la crítica al colonialisme encara és força vigent.
Una de les escenes que millor il·lustra açò és la del judici. En una de les sessions en acabar Marie s’acosta a la germana de Moussa2, l’àrab assassinat per a donar-li el condol. En eixe moment ella li respon que el millor que podrien fer és tornar-se’n al seu país, sentència que desconcerta Marie. Constantment veiem a xarxes, o almenys la meua petita bambolla i jo ho fem, videos de colons israelians fent fora palestins de les seues terres i exclamant que és el seu dret diví expulsar la població local i ocupar les seues terres. Sobre el sionisme hi ha molt escrit i açò no és un text sobre la qüestió palestina, tot i que al final deixaré algunes recomanacions3 per qui tinga interés en el tema. Vull destacar, però, que la força de la pel·lícula rau en això, en reflectir una situació actual a través d’un retrat de la situació que no estiga directament lligat a la realitat4.
Amb tot, la bona voluntat de la pel·lícula grinyola pel que fa al tractament del colonialisme. En primer lloc, els àrabs continuen retractats com a subjectes passius, sempre des de la mirada dels francesos. Puc entendre, però, que haver dotat els caràcters de més agència, segons el raonament del director, podria haver alterat l’estructura original de la novel·la, cosa que s’hauria tractar d’evitar. Tot i això, la societat algeriana es representada d’una forma estàtica, separada de la societat colonial i en certa forma congelada en el temps. A més, una de les coses que més cridaneres em va resultar fou la representació de les dones: o bé anaven abillades amb una mena de burka blanc o, d’altra banda, el cas de la germana de Moussa qui du el monyo solt ja que és una prostituta. La vella dicotomia mare o puta, com a forma de control sexual. Tinc molts dubtes sobre si a l’hora de fer el film van reflexionar sobre aquesta qüestió o si directament l’ús del burka que se’n fa és històricament acurat o naix de les representacions estereotipades de la mateixa època colonial i que hui dia encara perviuen en moltes de les societats europees.
El pensador palestí Edward Said va escriure, ara ja fa molts anys, la seua obra cabdal Orientalisme on reflexionava sobre com els europeus miraven els àrabs i les societats d’allò que ara per ara coneixem com Orient Mitjà. En el text l’autor criticava la visió que aquests havien articulat les potències europees a través de discursos i representacions dels àrabs com uns altres, uns étrangers si ho pensem, per tal de justificar el seu domini sobre aquests en mostrar-los com gent endarrerida, incapaç de progressar en cap direcció o escriure la seua pròpia història.
El pensament de Said ha inspirat diverses persones i grups arreu del món. Des de l’àmbit acadèmic on hi ha tingut el major èxit, fins a moviments militars anticolonials, o fins i tot una cançó de rap, la seua influència és difícil de negar. No obstant això, en la major part dels casos la proposta pràctica de Said ha quedat confinada entre dos pols: un activisme de caire progressista, però que mai no ha acabat d’aconseguir els seus objectius i; d’altra banda, un vessant reaccionari i essencialista que fa una ratlla divisòria entre les societats àrabomusulmanes i altres cultures i que acaba per legitimar, directament o indirecta, el discurs que tant havia criticat el palestí.
Tornant a un tracte més personal, la lectura de Said durant els anys d’universitat em va interessar i la vaig considerar com a necessària si hom volia tindre una millor comprensió del món actual. Així i tot, les crítiques al marxisme com a forma de pensament occidental no només em semblen errades, sinó que em pareixen una falta de respecte fins i tot a tots els camarades al món àrab que s’han deixat la pell defensant l’emancipació de la humanitat, alhora que la destrucció del colonialisme, el racisme o les mateixes tendències reaccionàries de les mateixes societats en què viuen. Pense en Leila Khaled o Ghassan Kanafani, el segon assassinat pel Mossad ara ja fa més de 30 anys, els textos del qual sobre la revolta palestina de la dècada dels 30 o sobre el sionisme són encara força útils en les tasques que enfronten els comunistes en l’actualitat.
En un moment en què els discursos islamòfobs i xenòfobs creixen en el si de les nostres societats, en què el genocidi contra el poble palestí continua sota violacions a l’alto el foc i la formació d’un fals Consell de Pau és més necessari que mai el rearmament ideològic i polític de la nostra classe. El paper que pot jugar l’art és força interessant i, com a part de la propaganda i l’agitació, d’un gran potencial. També és necessari treballar colze a colze amb el proletariat migrant, el qual és víctima de tota mena de discriminacions, més enllà de la seua condició de classe, com il·lustren els pogroms racistes a Torre Pacheco o el desnonament del B9 a Badalona. Trencar amb la deshumanització amb què els tracta el sistema i els seus mitjans, lluitar contra els prejudicis i teixir aliances són clau per forjar les baules de la cadena amb què colpejar al sistema contra el qual hem de lluitar.
In memoriam a totes les víctimes assassinades i represaliades pels grups paramilitars i feixistes de l’ICE.Amb açò no pretenc afirmar que la classe treballadora de la metropoli que vivia a les colònies tenia el mateix estil de vida que la burgesia colonial. No obstant, en la major part dels casos sí que vivien millor que la seua anàloga colonitzada.
Ara no recorde el nom del personatge. És «curiós» que buscant la fitxa de la pel·lícula tampoc no aparega l’actriu ni el personatge enlloc.
Algunes obres que recomane són: Kanafani, Gassan; La revolución palestina de 1936-1939, Boltxe, 2025. Front Popular per a l’Alliberament de Palestina; Estrategia para la liberación de Palestina, Foreign language press. Budeiri, Musa; El partido comunista de Palestina (1919-1938), Ediciones Dos Cuadrados, 2025. Així com els articles publicats a Contracultura o el número dedicat a la qüestió a la revista del Moviment Socialista basc Arteka.
No obstant això, la situació de la Palestina ocupada i l’Algèria colonial és força diferent. En el cas de la primera el que estem presenciant és un genocidi, amb el macabre afegit que a l’era de les comunicacions digitals en què vivim podem veure imatges en directe dels assassinats, demolicions i tot tipus d’abusos que els sionistes cometeixen contra els palestins i altres àrabs a Líban o altres països.